
Vesin de la
txanbela soletina,
lo clarin pirenenc que n’ei tanben : purmèr, per la preséncia d’un horat d’octava qui’s tròba devath l’instrument (nat clarin francés ne n’a) ; tanben, dilhèu, peu biais d’un jòc hòrt particular de sostien au cant, qui consisteish a har a torn passat, peu clarinaire, frasas cantadas e motius instrumentaus, en un repertòri de poèmas cantats e de planhs eroïcs.
A la diferéncia deu claron, qui ne coneishem pas nat especimèn mes qui semblaba pro espandit aus sègles XVIIau e XVIIIau e qui quauques autors e’ns disen
qui mesurava de 30 a 45 centimètres, lo clarin qu’ei mei petit e dongas de registre mei agut, d’on lo son nom, lo mot « clar », en lo vocabulari musicau istoric, que renvia a un son a l’encòp poderós e agut.
Simin Palay que’u descriu atau :
« Qu’èra, dab la flabuta, l’instrument de musica mei estimat deus montanhòus pirenencs ; que se’n trobava tanben quauques uns per l’arribèra. Qu’èra de boish hèit, sia de hau, hòrt secs, e dab longors desparièras qui anavan de 25 a 40 centimètres ; traucat de costuma de set a ueit horats, qui un èra devath a haut, lo clarin que podèva, s’èra traucat de plan (…) balhar duas octavas. L’espiula qu’èra hèit sia de còrna, d’arraus, sia tanben de bèras plumas d’agla o de guiròt. Lo petit clarin qu’avè sons aguts e pics ; lo gran, aperat sovent claron, que’us avè mei doç. Que son au dia de uei objèctes de musèu. »
Aquiu tanben, que sembla que los airaus de jòc e’s sian estretits au briu deu temps. Lo claron, certificat per Arnaudin en la Grana Lana e present en la plana e lo pèmont aus sègles XVIIau e XVIIIau, qu’a desempuish bèra pausa desapareishut. Tà çò deu clarin, largament citat peus poètas bearnés deus sègles XVIIIau e XIXau, la soa practica que sembla s’estar mantienuda pendent los purmèrs decennis deu sègle XXau subertot en vath d’Aspa e Bigòrra, Lavedan e País Tòi. L’instrument que hè l’objècte, desempuish lo debut de las annadas 1990, d’ua renavida de notar, tant en Bigòrra com en Bearn, mes qui la portada e demora totun hòrt limitada.